Un d'aquests dies en que necesssites esbargir la boira del cap m'he acostat al barri del Carmel- el Coll. Les vores de la ciutat, allà on la topografía comença a fer difícil construïr, allà on la ciutat es troba amb el camp, solen ser llocs interessant pels cercadors de rareses, paisatges insòlits i oasis urbans. En el cas que m'ocupa, un edifici de tipología singular ubicat al Passeig Mare de Déu del Coll 120, dos volums simètrics formen un passatge (privat) peatonal en desnivell que connecta el Passeig amb el carrer Beat Almató. Al voltant d'aquest passatge s'agrupen diversos petits habitatges darrera d'unes façanes d'estil vagament arabitzant. Però l'interessant d'aquest conjunt és el passatge en sí mateix, en desnivell, farcit de plantes, creuat per un pont afegit a la segona planta que connecta els terrats dels edificis laterals, i sota el qual s'hi troba un espai privat obert, cobert i amb unes precioses lluernes arrodonides i encalades. Un passatge-pati, un veritable espai comunitari autoconstruït i un bon exemple d'arquitectura sense arquitectes, amb totes les seves imperfeccions, però amb tota la complexitat i la riquesa dels espais viscuts...
